En cinc anys de crisi econòmica, el conjunt blau ha rebaixat el deute econòmic i augmentat la formació esportiva de base.
A la Foixarda, a Montjuïc, el rugbi català viurà avui una
matinal que evoca grans dies amb el duel entre el FC
Barcelona i laUE Santboiana, degà dels equips espanyols,
un partit que recorda temps millors. Més enllà de
consideracions esportives, l'equip del Barça i els blaus de
l'altre costat del riu representen dos models de gestió tan
absolutament dispars en un moment complicat per a la
supervivència del rugbi català –des del Camp Nou no es
faciliten dades– al qual només li faltava la referència de
Jordi Pujol Ferrusola com a talonador que va ser de l'equip
del Barça als anys vuitanta. El Barça paga, encara que ningú
no ho reconegui, mentre que a Sant Boi el model de gestió
remet a valors que van més enllà de l'econòmic i a una
manera d'entendre el rugbi, el joc i la vida.
Toni Gabarró va arribar a la presidència del club fa cinc
anys i va liderar la transformació de l'entitat. “Vaig arribar
plorant perquè havia treballat a l'escola i sabia el que hi
havia. Va ser un compromís personal, cosa que em va
obligar a presentarme a president del club”, afirma després
d'assegurar que aleshores “teníem una falta de projecte
alarmant, malgrat que vivíem una etapa de bons
patrocinadors, amb una inversió generosa, superior a
l'actual”. L'auditoria que va encarregar a la seva arribada va
revelar un deute superior als 500.000 euros, càrrega que la
seva gestió ha aconseguit rebaixar a 150.000 euros. “No ha
estat fàcil, ens està costant perquè ens hem menjat una
època de merda a escala econòmica”, afirma. I resumeix.
“La crisi”. Sap que quan va arribar “aquí cobrava tothom", fet que van decidir suprimir d'arrel com a punt de partida.
Ara té el tema econòmic controlat, i el canvi de mentalitat
institucional ha permès al club dispararse
exponencialment en l'àmbit esportiu. Ara per ara, no tan sol
competeix pel títol de Lliga en la part d'alta de la
classificació de Primera Divisió, sinó que amb un
pressupost de 510.000 euros i 750 socis, gestiona la fitxa de
380 jugadors, 150 pertanyents a l'escola. “Busquem
esponsorització on no hi ha. Abans eren pocs i pagaven
molt, ara en busquem molts que paguen el que poden”,
explica el president. Pel camí s'ha quedat la Seat, que en el
seu moment s'hi va implicar de manera transcendent
gràcies al que va ser el seu president James Muir, un gal·lès
enamorat del joc. “Ens van tractar de manera excepcional,
un compromís espectacular que ja no trobes”, diu.
Gabarró es mostra orgullós de la seva gestió perquè, des
que es va fer càrrec del club, ha capgirat els comptes com
qui posa al seu lloc un mitjó mal doblegat. Esportivament,
encara més. El club ha passat d'un model de jugadors i
entrenadors locals semiremunerats o professionals a un
visceralment aficionat basat en el planter, reforçat amb
alguns professionals de molt nivell, cinc aquesta
temporada. L'etiqueta de "professionals" fa referència a
jugadors que tenen la casa pagada i d'un sou amb prou
feines de 1.300 euros.
Sota la supervisió de Joan
Ferrer, àlies Dr. Snuggles, un
tipus dur, que va ser obertura de
l'equip que, el 1989, va
aconseguir l'històric doblet, el
club va apostar decididament
pel Projecte Planter, amb la
intenció d'augmentar la
quantitat de jugadors en les
fases de formació i aplicar un
model de desenvolupament
basat en el dels països on el
rugbi està més arrelat (Irlanda i Nova Zelanda). Perquè això
fos possible, van contractar un director de rugbi (el triat va
ser Bruce Hemara) i un entrenador per al primer equip
(Lewis Williams) amb la idea principal de fer millorar els
jugadors.
L'arribada des dels antípodes de tots dos tècnics,
absolutament implicats en el projecte, ha servit
aprenentatge i millora per als entrenadors locals, que no
cobren. Al mateix temps, s'ha fomentat la realització de
cursos impartits per entrenadors de màxim nivell en el
rugbi formatiu europeu i mundial com Brian MacLaughlin,
Mark Anscombe, Patrice Lagisquet, Dave Ellis, Vincent
Etxeto i Jeremy Davidson.
“La formació és la base”, diu Snuggles; al club el descriuen
sense pietat: “És com Cruyff amb el futbol, però més
radical, un integrista”. La veritat és que els fets avalen el seu
criteri. La UE Santboiana ha passat de disposar d'un total
de 290 jugadors el 20102011 a 380 el 20142015, i
acumula rècords en diferents aspectes, ja sigui en jugadors en edat de formació, per retenció de jugadors que passen de
categories inferiors a sènior, o de juvenils que han debutat
amb el primer equip, com és el cas de Marc Vilar, que ha
jugat de titular els últims tres partits per substituir el tongà
Tapu Apikotoa, probablement el millor jugador estranger
que hagi passat mai pel rugbi espanyol, lesionat en un
genoll. Vilar té 19 anys i com ell, al primer equip també
juguen Josep Puigbert i Marcos Puig que, amb 21 i 20 anys,
respectivament, ja n'acumulen tres d'experiència a Divisió
d'Honor. O Héctor García i Nil Baró, de 22, que després de
passar per clubs de primer nivell a França, tornen al club on
van començar a passarse el meló.
Els resultats avalen la política
del club, que fa tres anys es va
quedar a una marca del Sevilla a
Sant Boi de baixar de categoria.
Actualment, quan falten sis
partits per al final de la lliga
regular, el primer equip és segon
i ja està matemàticament
classificat per al playof pel títol; a partir d'aquí el planter
funciona: el segon equip disputarà les semifinals de la
Divisió d'Honor catalana, els sub21 són campions de
Catalunya, i el sub18 i el sub16, imbatuts, són líders de les
seves categories. A més, hi ha seleccionats per Espanya en
categories inferiors set jugadors menors de 18 anys i quatre
habituals entre els menors de 16 anys. A les seleccions
catalanes de base, el percentatge és demolidor: un de cada
tres jugadors d'entre 14 i 21 anys que vesteixen la samarreta
de les quatre barres prové del Projecte Planter de la UE.
Els diumenges al matí l'afició ha tornat al Baldiri, convertit
un altre cop en reclam social per a la població. La UE
Santboiana sempre ha estat alguna cosa més que un equip
de rugbi per a una localitat que més enllà dels germans
Gasol, si una vegada va entrar en la història de l'esport, va
ser per 15 homes jugant amb un meló. Com avui, a la
Foixarda, contra el Barça. “Aquesta societat està tan
mancada de valors del rugbi com el Japó de toreros”,
resumeix Gabarró, president d'una entitat singular i
exemplar.
Artículo original en: http://cat.elpais.com/cat/2015/03/07/deportes/1425712680_083127.html